Núria Busquet i Molist
Traductora
És el dia de Sant Jordi i estem a punt de presenciar com la civilització mata la bèstia, o el que és el mateix: com Sant Jordi mata el drac. No es tracta d’un drac qualsevol, senyores i senyors, es tracta d’un drac especialment cruent. Abans no s’acabi el dia, sentirem, a la vegada, una compassió desmesurada per aquest drac ferotge i destructor, enemic de tot ciutadà de bé, i una profunda necessitat d’eliminar la bèstia de les nostres antany fèrtils i pacífiques contrades. I tot, pel mòdic preu d’una entrada de teatre.
Aquest drac en qüestió té un nom: Johnny Byron. Un heroi a dures penes, traficant, pare lamentable i un desafiament a la societat. Però, com tot drac que es preï té un objectiu final. Direu que és segrestar i devorar la princesa, encarnació del futur verge i bell de la societat que tots volem. També. Però l’objectiu final d’un drac ha de ser, per força, un altre, més elevat que cruspir-se una simple princesa, per exemple, qüestionar qui és qui i com ho és dins l’entorn idíl·lic d’una societat injusta que no es mira al mirall per no veure la pròpia podridura.
Johnny Byron, el nostre heroi, el nostre drac, és un pària, un marginat per pròpia decisió, un ésser basculant entre l’home i l’animal (“Tot i caminar una mica coix, es mou amb l’equilibri d’un ballarí, o d’un animal,” ens diu l’autor al principi de l’obra). Ens mostrarà, des del començament al final, com la societat tracta els pàries, els no adaptats, els personatges al límit. És un homo sacer (en paraules de Giorgio Agamben referint-se als que, segons ell, viuen d’esquena a la societat, inadaptats, els que viuen la vida nua). Una mescla de boc expiatori i monstre. Conté en ell els somnis i les pors dels humans. A la vegada, és un personatge amb poders sobrehumans, una llegenda que ens demana que confiem en ell i ens fa passar tota l’obra preguntant-nos si és o no és realment sobrehumà. Els joves del poble l’adoren i el menyspreen alhora, com fan els adults, i el temen també. Ell els uneix en una mena de sentit de pertinença que els manca, però són conscients de l’alteritat de l’home en qüestió. Ara bé, com si d’una mena de Flautista d’Hamelín es tractés, ell és el seu guia espiritual, el mentor dels desviats del camí recte, com ho és ell mateix. Tots sabem, però, que la majoria dels nanos tard o d’hora tornaran a entrar dins de la muralla (cosa que Johnny Byron no va voler o poder fer).
Durant tota l’obra dubtem de la veracitat d’allò que ens explica. Les històries explicades per ell o pels altres personatges sobre ell (la seva concepció quasi miraculosa, la seva mort i resurrecció també miraculoses) el converteix, després de tot, en un Jesucrist detestable. Però no va ser també Jesucrist, en el seu temps, un pària? En aquest punt podríem intentar trobar a Jerusalem (el nom no sembla pas casual) un qüestionament de la religió o bé una justificació del personatge a través de la religió. Qui és aquest home que ens atrau i ens repel·leix en la mateixa mesura? Creiem realment que té uns poders per sobre dels nostres o que ens mostra simplement l’estupidesa de la nostra vida que avança sense que la mirem directament als ulls? No és tampoc casualitat que cada cop que algú mira els ulls d’en Johnny Byron la terra tremoli i hi hagi un ressò de timbals. Timbals, d’altra banda, que serveixen per a convocar les forces de la natura, tan presents a tota l’obra, tan importants per a la definició del personatge. Una natura que no és tinguda en compte per l’homo socialis, l’home modern de l’Anglaterra interior que destrueix el bosc per fer urbanitzacions plenes de persones socialment respectables (o suposadament respectables) i que demana el sacrifici del pària, de l’animal, d’aquell que ha qüestionat l’ordre establert.
Johnny Byron és Jerusalem. I Jerusalem és Johnny Byron. Ell recull la necessitat humana de creure en llegendes, la fam d’històries increïbles. Necessitem creure’l, volem creure’l, per sobre de tot. Però cal creure en un heroi drogoaddicte, un perdedor, iconoclasta, traficant i okupa? Un heroi (antiheroi, més aviat) que té segrestada dins la seva caravana la Reina de Maig? La resposta és sí. En primer lloc perquè la Reina de Maig no està segrestada en contra de la seva voluntat, sinó refugiada d’un padrastre abusador, i perquè els altres personatges no són pas menys dolents que ell. En efecte, ell pot molt ben ser causa del dolor, del mal dels altres, però no n’és el culpable. Els únics culpables dels seus dolors són ells, ergo som tots nosaltres. Què ens demana, doncs, l’autor? L’autor no té cap pietat pel personatge. Ens en mostra la part més lletja. D’altra banda, també ens mostra la part lletja dels altres personatges, inclosos nosaltres, emmirallada en l’excessiu Johnny Byron. Ell és, doncs, el mirall que ens mostra el nostre propi horror. Vet aquí el tremolor de la terra en mirar-li els ulls. Com a mirall, reflecteix doncs, la negror de cadascú, però també té la capacitat de fer brillar la llum que tots tenim a dins. Aquesta brillantor que ens ofereix Johnny Byron, però, costa molt més de fer-se evident que la negror que s’estén pertot. Cal buscar-la bé i aprendre a identificar-la, com la brillantor pròpia d’en Byron. Essent agosarada diria que podríem fins i tot posar-li un nom, a aquesta brillantor que tenim a dins: què us sembla “Jerusalem”? Això sí, heu de ser optimistes com jo i creure que és d’això, de què va l’obra.
Sigui com sigui, estem d’acord que Johnny Byron és el drac, el monstre que cal sacrificar pel bé de la societat, perquè tot segueixi com sempre. El sacrifici ritual està a punt de realitzar-se i veiem una societat incapaç, cuejant rabiosa com si ella mateixa (ves quines coses) fos el drac. Està desintegrant-se. Jerusalem també tracta d’això. D’una civilització anglesa que es desintegra, d’una generació a qui han robat (o que s’ha deixat robar) la perspectiva i el propòsit vitals (els pubs han estat presos per les fàbriques de cervesa, la fira de Flintock s’ha convertit en un concurs de talents de la tele, les cases envaeixen el bosc abans màgic i finalment, per acabar, volen acabar amb aquell que desafia la nova llei) i per evitar-ho el nostre heroi crida a la rebel·lió. Una rebel·lió que sabem d’avançada que no tindrà lloc, perquè els que l’han de realitzar són absolutament incapaços de fer-ho i perquè no tenen res amb què substituir l’ordre establert, més enllà del caos total. Però aquesta rebel·lió sembla necessària, perquè tot humà necessita per a poder avançar el reconeixement i la visibilitat dins la societat a què pertany. La rebel·lió que volen els pàries que acompanyen Johnny Byron és, doncs, una simple demanda d’atenció. Una manifestació d’un sentiment que es fa evident al llarg de l’obra, que és la desil·lusió, la frustració per un futur sense interès, sense conseqüències. En definitiva, la lluita d’aquells que han aconseguit funcionar dins del sistema contra els que estan massa frustrats per ni tan sols intentar-ho. Jerusalem és un posar sobre la taula les bases conceptuals de l’anglicitat (Englishness). A això ens convida, i d’això tracta, també, l’obra. I per a fer-ho, ens envolta de referents anglesos impossibles de traduir sense trair l’obra. Johnny Byron, els altres personatges, el bosc, les cases noves de la Nova Urbanització, Kennet i Avon, i tot allò que hi ha dins l’obra respira i viu Englishness. Hem de traslladar-nos doncs, per entendre bé la trama, al món anglès, als costums anglesos, als mites anglosaxons, al camp anglès, el bosc anglès i sobretot, a l’Anglaterra mítica que no existeix o que ja no existeix, o que, com sembla voler qüestionar-nos l’autor, podria ser que no hagués existit mai més enllà del propi desig de bona part de la societat anglesa. I tot, en el marc del poema mare que dóna nom a l’obra. Jerusalem és un poema de William Blake musicat i adaptat per Sir Hubert Parry. El poema ens emplaça a lluitar per l’Anglaterra verda i plaent envaïda per les tropes satàniques. El dubte que ens queda pendent és decidir qui és Jerusalem en aquesta lluita, dins de l’obra, Johnny Byron o aquells que s’hi enfronten. La resposta, com tot, al gust de cadascú.
Jerusalem et fa riure (molt) i et fa pensar (molt més). Una obra divertida, desesperadament trista, i literàriament (verbalment) impecable. És art en la forma i en el fons, perquè ¿no tracta l’art de trobar grandiositat en els llocs més inesperats? Jerusalem ens convida en directe a posar a prova, gràcies al personatge extrem de Johnny Byron, la nostra luxúria per la vida viscuda profundament, excessivament. I no només això: els altres personatges són d’una riquesa extraordinària, com satèl·lits que giren al voltant del planeta-pare. Excepte, potser, un parell o tres de personatges importants —Ginger, el professor i Dawn—, tota la resta de personatges es difumina en un magma de persones difícils de diferenciar les unes de les altres però que tenen un nexe comú: conceben en Johnny com una alteritat de tots ells, algú diferent de tots nosaltres. Ell és el planeta, ell és l’origen i la fi, ell és Jerusalem.
Es tracta, val a dir, i ja per acabar, d’una obra de redempció, però no ens equivoquem: no hi ha final feliç com a la llegenda de Sant Jordi. Tampoc hi ha final tràgic. Al final dels finals, com tots sabem, ningú es redimeix del tot. El públic (nosaltres) acaba tal com volia (suposo) l’autor: donant voltes sobre el nostre propi Jerusalem i què cal fer per a arribar-hi.
Veniu a mi, gegants!